dilluns, 10 d’agost de 2015

Conclusions, resultats, passos endavant i passos enrere - Rutina de salt Powerexplosive

NOTA: Després de 4 mesos de desconnexió Bloguera i amb el risc d'augmentar les diòptries que em venen d'herència, m'he atrinxerat davant l'ordinador amb l'únic objectiu de revifar aquest diari personal-públic que amb tantes ganes vaig començar. MORI EL BORBÓ!!! 

1r ACTE - "Escrit vora 1 mes després de quan pertocava cronològicament penjar aquest post"
Aquest és un dels posts que fa 3 setmanes (quan m'hagués tocat escriure'l) em feia il·lusió escriure, però tal i com s'han succeït certs esdeveniments no m'entusiasma especialment. Anem a pams.

DE BONES A PRIMERES tot anava viento en popa. A mitjans d'abril acabo la rutina del Powerexplosive. El turmell havia aguantat bé, havia notat resultats en el procés, com millorar l'electricitat en els moviments, la reactivitat en salts amb poca preparació, uns bessons més poderosos que em permetien notar-los més dominants que els quàdriceps en els salts ràpids, etc.. més que satisfet per només 1 mes i mig de rutina. 

AL CAP DE DUES SETMANES registro el millors intents d'esmaixada (sense pilota) que mai havia pogut fer.
Després de fer la rutina que em tocava pel dia (la del Candito, la presento pròximament), aprofitant que portava la càmera, se m'acudeix baixar a pista a provar uns quants salt, aviam que tal. Aqui el resultat. Tota la mà per sobre de l'anella. Flipat em vaig quedar.


Però a partir d'aqui comencen les complicacions:
2 dies després d'aquesta foto caiem eliminats de la primera ronda d'eliminatòries (a les quals havíem entrat pels pèls). No es que sigui d'aquests que s'autoflagel·la excessivament quan perd, i menys al nivell que jugo, però en aquest moment concret significava que aquesta derrota havia sigut l'últim partit de bàsquet amb els Llorers d'aquesta temporada i de la següent. De fet, potser era l'últim dels últims, doncs poden canviar molt els interessos, prioritats, etc.. dels integrants de l'equip i qui sap si es possible fer colla suficient per la que, teòricament, hauria de ser la última temporada dels nascuts al '92, ja que estem en una lliga sub25, i d'aqui 2 anys ja tindrem el putu quart de segle! (Oooh plorem tots junts, va.. XD!).

REPRENENT EL FIL. La raó de la meva marxa és que el curs vinent començo un màster que m'impedeix de totes totes assistir a cap partit, per tant em veig obligat a deixar-ho..... (ara, reprenent la turra sentimental xD). Com sempre he dit, sóc un jugador de futbol reformat al bàsquet, i tot el cicle basquetbolístic l'he viscut amb aquesta gent, i penso que és el millor que hagués pogut fer, doncs a part de poder trobar un segon amor esportiu després que amb el primer "ya no era lo mismo", vaig trobar-me un grup de gent molt agradable amb els quals la complicitat s'ha pogut anar teixint d'una manera molt sana. Vamoh, que encantao! Ei, però abans de desviar-me massa del tema, coi, aquest post he dit que era fotut, així que coses maques les justes!! XD

TOTAL, si no tenia prou amb perdre, m'afloren al turmell unes molèsties (en el mateix partit ja les vaig començar a notar) que em deixen bastant inquiet. Sabia que havia acabat la rehabilitació bé, però també sabia que el peu no havia quedat "com nou". Aquestes sensacions que només aprecies quan es al teu peu que li passa.

2n ACTE - De JULIOL fins "avui" ("avui" = dia de la publicació... shit com em complico xD)
Després de passar unes setmanes a rehab enfortint la zona, les molèsties al turmell queden oblidades. Simultàniament al gimnàs havia anat pulint la rutina que des del maig/juny vaig començar a fer amb consistència (CANDITO HQ!!! en els pròxims posts sortirà).

En termes generals els números en els exercicis grans han augmentat lleugerament, el que de moment està bastant estàtic és el salt vertical. Si bé és cert que cada cop em trobo més còmode amb el salt a 2 peus (i l'implemento més en situació de joc), no estic saltant-lo més alt. Tampoc amb el salt a un peu. Cal apuntar que des de fa 1 mes aprox. arrossego, al genoll dret (cama de l'esguiç de turmell), una "sensació"(perquè en cap cas tinc molèsties) de "flojera" o "desestabilització" que em fa reservar-me de practicar gaire el salt a un peu. metges i bro-science people amb la que he xerrat han coincidit que no li dongues importància, doncs el cos quna fa exercici s'esta adaptant contínuament a sobrecàrregues, descompensacions, etc.. però ara per ara prefereixo baixar un pèl el tute i veure com evoluciona. PER ALTRA BANDA, estic barrufant la idea de parlar amb entrenadors d'atletisme, salt d'alçada, longitud, etc.. dels quals poder rebre consell o fins i tot posar-me a les seves ordres per entrenar-hi. TOT PER LA TÈCNICA!!!! XD




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada